«Oír cómo respiran los libros por la noche»

«La tía Ruma blande un dedo enjoyado a poca distancia de mi rostro.

– La esencia de este oficio consiste en trabajar fuera de horas, dormir en la buhardilla, oír cómo respiran los libros por la noche.»

Aquest ofici és el de llibretera. Sabrà la nostra protagonista apreciar-ne els matisos? No us ho desvetllaré, sinó no valdria massa la pena que llegissiu el llibre…

La librería de las nuevas oportunidades és, sense cap mena de dubte, un llibre prometedor. O no ho és una novel.la amb una frase com aquesta: «Lleva (…) y una camiseta azul en la que pone: «Ándate con ojo o acabarás en mi novela».» Jo en vull una!

És la primera obra d’Anjali Banerjee que llegeixo. Un títol i un argument prometedors. Una llibreria màgica i fantasmagòrica com a recer on curar les ferides per un trencament amorós. Llibres, literatura i l’esperit d’escriptors i escriptores per a retrobar-se i revalorar la vida. Prometedor. Llàstima que al meu parer es queda amb això, la promesa. L’argument és bo, la idea fantàstica, però al meu entendre no s’acaba d’explotar, es podria fer créixer molt, aquesta història, podria frapar-nos i captivar-nos, podria embuir-nos, sobretot a la gent que som apassionada de la literatura, però no ho acaba d’aconseguir. Només és la meva opinió que, en certa manera, coincideix amb la del blog Cuentalibros:

«No es un libro de culto, ni una obra maestra, ni siquiera me atrevería a decir imprescindible, ni para lectores de cuestiones metafísicas. Es más bien una bonita historia que cualquier amante lego de la literatura disfruta desde la complicidad de quien le gustaría visitar un lugar así. Cautivadora de mentes fantasiosas que divagan por las páginas de papel. Si te sientes un poco así, este es un buen lugar donde pararse, cerrar los ojos y dejarse hechizar aunque sea desde el ilusionismo de un lector entre miles.»

Però també us he de dir que m’ha agradat llegir-lo, perquè hi he descobert algunes comparacions al meu parer fantàstiques, com ara:

«Cuando me inmiscuyo en su intimidad, la tía Ruma se repliega sobre sí misma como una flor al caer la noche.»

«Lucía acaricia los libros, y sus dedos de uñas rojas revolotean sobre los lomos como gigantescas mariquitas.»

«La lluvia cae a plomo sobre el tejado, y el estruendo de su furia suena como el motor de un avión.»

Una de les característiques que m’ha agradat és l’ús del color en les descripcions de les persones i en el seu vestir:

«Viste en tonos crepusculares -azul petróleo, negro y gris-«

«Una mujer alta entra en la habitación como si flotara a un palmo del suelo. Luce un implecable traje pantalón blanquiazul de aspecto vaporoso, como la espumosa estela que deja a su paso una lancha motora.»

«El papel de color rosa revolotea en el aire antes de caer al mar, y por un momento la escritura resplandece en la luz crepuscular hasta que se diluye entre destellos y se hunde en el agua.»

«Sus ojos, de un tono entre avellana y gris, siempre han transmitido una engañosa dulzura.»

Més enllà dels colors, no em digueu que aquesta imatge no és visual:

«Tengo la sensación de haberme quedado sin suelo bajo los pies. Me siento insegura, efímera. Me aferro con todas mis fuerzas al vaso de agua por temor a salir volando.»

No us la imagineu agafada al got d’aigua, amb cara de pànic?

I us deixo, per acabar, aquesta frase…

«Hay personas para las que leer supone la diferencia entre la felicidad y la desdicha, la esperanza y la desesperación, la vida y la muerte.»

La librería de las nuevas oportunidades, Anjali Banerjee, Lumen, 2012.

«El cel era rogent, sense núvols»

Talment com una lletania, aquesta frase es va repetint al llarg de la novel.la. Clou tots els capítols. És present, molt present. Hi ha algun motiu? Cel rogent, pluja o vent, resa la dita… Sí?

Colors és, sens dubte, una obra plàstica, descriptiva fins a l’últim detall, de principi a fi.

Un enterrament. Una fugida. Un imprevist. La vida pot ser molt intensa en un sol dia. Fugim del dolor i la incertesa. Però ens movem realment? Canviem?

.

Negre: Un accident. Mort. La fugida. Robatori. Vil.la Maria
Verd: Un poble. Diferent. Estrany? Natura. Puresa
Groc: Els camps. La sega. Ritual.
Vermell: Comencen les preguntes. Voler saber. Voler entendre. Necessitat humana. Parla el cel. Rogent. Personatge omnipresent.
Gris: Toca tornar. La jornada al poble s’ha acabat. I també la història arriba a la seva fi…

«L’home del banyador percep la seva jornada del 14 de juliol com una més; veu la vida com un absurd continu que l’exalta i el deprimeix a parts iguals, entre altres coses perquè no té gaire clar quin és el seu paper en aquest món; és una figura dual de passió i racionalitat, una contradicció ambulant que necessita trobar-se en situacions com aquesta.»

Colors, de Jordi Coroninas i Julián. Abadia Editors. 2009. Llegiu aquí una entrevista amb l’autor.

Una espia a la casa de l’amor

Ja fa setmanes que vaig acabar de llegir-me Una espia a la casa de l’amor, d’Anaïs Nin. I reconec que em va costar. Em produïa una sensació estranya que anava de l’atracció més absoluta per la poètica de la narrativa fins al rebuig més absolut a la protagonista. Em costa molt d’explicar-vos la sensació. De decidir si el llibre m’ha agradat o no. Imagino que la resposta seria sí i no. La història, la narració, no m’ha captivat. No és cap judici racional ni literari, és una sensació i com a tal, totalment subjectiva. Però en canvi, el continent, a diferència del contingut, és per a mi immillorable. L’escriptura és plena de passatges d’una poètica sublim que has de llegir i rellegir. I imagino que aquesta ha estat l’atracció que m’ha dut a no parar fins arribar al final. Ara, passades les setmanes, d’aquesta lectura me’n queda un gust dolç, d’una dolçor plena d’altibaixos, com els de la protagonista.

 
La protagonista. La Sabina. Una dona exhibicionista, aparentment trencadissa, infeliç i insatisfeta, que viu en l’engany permanent i en una recerca constant de la felicitat a través de les múltiples relacions. Imagina una altra vida, i la viu, en paral·lel a l’aparent estabilitat al costat de l’Alan. Seductora incansable, arriba a ser feliç?
 
Si no l’heu llegit, feu-ho i dieu-me què us sembla. I si ja ho heu fet, em deixeu un comentari amb la vostra opinió?
 
Jo, per atraure a qui no hagi obert el llibre, com sempre, us en deixo alguns passatges que m’han meravellat (i n’he hagut de fer selecció perquè posar-los tots hauria convertit el post en inacabable!):
 
«Vestida de vermell i de plata, la dona evocava els sons i la imatgeria dels cotxes de bombers que sortien rabents als carrers de Nova York i feien botar els cors amb el gong violent de la catàstrofe; tota vestida de vermell i de plata, el vermell escopetejat i la plata que li tallava un camí sobre la carn. La primera vegada que la va veure va tenir una sensació: cremarà tot!»
 
«Abans de despertar-se, els ulls foscos de la Sabina emetien la llum dura de les pedres precioses a través d’una escletxa entre les parpelles, beril verd i lluent, encara sense l’escalfor de l’estat febril.» «Secretament, la Sabina desitjava que li digués alguna cosa que fongués el seu nucli sensual infungible, que la fes respondre, que fos capaç de vèncer la seva resistència.»
 
«Als setze anys, la Sabina prenia la lluna, en primer lloc perquè tothom prenia el sol, i després, ho reconeixia, perquè li havien dit que era perillós. No se’n coneixien els efectes, d’aquests banys de lluna, però s’insinuava que devia ser el contrari de l’efecte del sol.»
 
«A dins hi duia les llavors de moltes vides, de molts llocs, de moltes dones, i els rajos de la lluna les fecundaven perquè provenien de la nit sense límits que normalment només percebem en somnis, i les llavors contenien arrels que buscaven totes les magnificiències del passat, que transmetien els rics sediments al present, que els projectaven cap al futur.»
 
«Les notes modèliques venien carregades com una caravana d’epècies, mitres d’or, cimboris i calzes que duien missatges de delit que li feien córrer la mel per les cuixes, que erigien minarets sensuals als cossos dels homes quan s’estiraven plans a la sorra.»
 
«Era el moment de l’ecncesa dels llums nocturns i en aquella hora la Sabina se sentia com la ciutat, com si li encenguessin tots els llums a la vegada i tot quedés intensament il·luminat. Tenia llum als cabells, als ulls, a les ungles, a les ondulacions del vestit lila que ara s’anava tornant negre.»
 
«Absorbits pel telescopi, es van comportar com amics, van abandonar per un moment la tensió, els reptes i el continu burxar-se l’un a l’altre de la conquesta.»
 
«Era aquest, el significat de la llibertat. No tenir lligams, dependències ni possibilitats de patiment. Va respirar fondo i va tenir la sensació que aquella font de plaer que havia trobat era definitiva.»
 
«(…) tenia els llavis molsuts, d’una plenitud regular, generosos però fermament dibuixats, i els posava com si fossin una ofrena de fruita.»
 
«Els seus avions no eren diferents de les relacions d’ella, que li servien per buscar altres terres, cares desconegudes, una disposició d’ànim oblidadissa, la fantasia i els contes de fades.» «La Sabina era filla del delit»
 
Una espia a la casa de l’amor, Anaïs Nin, Labreu Edicions