Us confessaré un secret. No havia sentit a parlar mai de les trementinaires fins pels volts del darrer Sant Joan. I en una setmana me les van mencionar dues persones i vaig tenir una experiència propera, fent un taller d’espígol amb una dona sàvia dels nostres temps que en sap molt, del «poder» que tenen algunes plantes. És una hereva de les trementinaires? Probablement.

Un d’aquests cops que en vaig sentir a parlar va ser quan una amiga em va regalar el darrer llibre del David Martí, dedicat pel propi autor; li havia demanat l’autògraf perquè la història de les trementinaires, unes dones valentes i sàvies que tiraven endavant contra tots els infortunis, li havia fet pensar en mi. Amb l’emoció d’aquest gest, vaig començar a llegir Les dones sàvies de la muntanya, la història d’unes dones que recorrien tot Catalunya amb les seves herbes i ungüents a l’esquena per a recollir uns dinerons per a la família. I no us penseu pas que parlem de fa segles, que la darrera trementinaire va ser la Sofia d’Ossera, que va fer el darrer viatge el 1982. Sí, ho heu llegit bé, el 1982! Si en voleu saber més, de les trementinaires, a part de llegir la novel·la, fantasiosa però basada en la realitat, d’en David Martí, entreu -i aneu si podeu… jo ho tinc pendent però hi aniré- al Museu de les Trementinaires de Tuixent, centre neuràlgic on van viure aquestes dones.

Eren descendents de les bruixes, les trementinaires? No ho sabem, però probablement, com diu el propi David Martí en una entrevista que li van fer al programa Cafeïna de Lleida Televisió, són l’evolució d’un arquetip de dona valenta, amb uns coneixements mil·lenaris que comparteixen amb el món. Fins i tot algunes fórmules dels remeis i ungüents que preparaven ens transporten a les antigues bruixes. Unes eren dels segles XVI i XVII, les altres del XIX i XX, només hi ha un segle de buidor i diferència…

La novel·la d’en David Martí és plena de bonhomia però també de mal, de bellesa, però també de foscor, de felicitat però també de tristor. La història de la Sofia recorrent diferents zones del territori català seguint la tradició de la seva àvia és, al final, un viatge iniciàtic que la noia viurà amb intensitat, afrontant-se a penúries terribles i a persones que són la veritable encarnació del mal. Però la Sofia no estarà sola del tot en aquest deambular pels camins, de fet, la seva àvia i altres dones que, com ella, busquen el bé comú a través d’herbes o rituals seran la seva força. Amb un tempo acurat i un fil narratiu ben travat, Les dones sàvies de la muntanya ens atrapa més encara que Les bruixes d’Arnes o La metgessa de Barcelona, dues novel·les anteriors del mateix autor; ens atrapa més i, al meu entendre, està molt més aconseguida dramàticament. Però això cadascú ha de jutjar-ho amb la pròpia lectura… així que si encara no ho heu fet, llegiu-la!

Les dones sàvies de la muntanya, David Martí, Edicions 62

On comença la realitat i on la ficció? Quin paper juguen les paraules en les nostres vides? Som «esclaus» del llenguatge? Realment el controlem? Dominem la paraula? El do de la paraula? O és ella qui ens domina? Què és real? Quina és la «realitat» de cadascú?

Totes aquestes preguntes i més em vénen al cap després de llegir La mujer loca, de Juan José Millás. Una novel·la fantàstica i fantasiosa. O potser no tant? Una novel·la en la qual les paraules, el llenguatge i la percepció de la realitat tenen un paper tant destacat que, de fet, s’erigeixen en veritables protagonistes de la història.

«La lengua es un sistema autónomo que nosotros no podemos modificar, es ella la que nos modifica a nosotros, es decir que en la vida normal nosotros pensamos que somos dueños de las palabras, cuando son las palabras las que son dueñas de nosotros, porque somos palabras.» diu Millás, l’escriptor, en una entrevista que li fa Carlos Restrepo a El Tiempo.

I en efecte, acabem de beure’ns la novel·la sense desgranar el quid de la qüestió, qui domina a qui? Tan sols hi ha una cosa segura: «El silencio es el único fenómeno de este mundo que carece de gramática. No hay una sintaxis del silencio ni una morfología del silencio. El silencio no es un cuerpo, no está dividido en partes que se articulan como las partes de un cuerpo o de un razonamiento. Si logras conquistar el silencio, las palabras dejan de ser tus dueñas. Pero yo estoy muy lejos de lograrlo.»

Ara bé, no us penséssiu pas que ens trobem davant d’una novel·la sobre lingüística. No. És una història amb bones dosis d’humor, com aquesta disquisició lingüística i gramatical:
«- (…) Esta mañana ha visto a una oración copulativa follando con una adversativa, eso dice, pobre.
– Si la frase era copulativa tiene cierta lógica -dice Millás intentando hacer una gracia que ni Serafín ni el cura Camilo dan la impresión de captar.»

Una història coral, que neix de la «dèria» de la Júlia a qui se li apareixen paraules i frases per tal que les «curi», però també de l’encontre de tots els personatges al voltant d’Emérita, una malalta terminal que vol acabar amb la seva vida i el seu patiment. L’eutanasia, el sentit de l’amor i la mort, per tant, hi són ben presents amb algunes reflexions que no ens deixen indiferents. Però també la realitat i les seves percepcions, a través de dos personatges, el Millás «de acá» i el Millás «de allá».

Per acabar, em quedo amb aquesta frase:

«¿No ves, Millás?, eso es amar a alguien, aceptarle por lo que no es capaz de darte, quererle por eso mismo, porque no es capaz de dártelo y tú lo sabes, sabes que jamás te lo dará.»

Hi esteu d’acord, amb aquesta darrera afirmació?

Espero els vostres comentaris!!! I també que llegiu la novel·la, val molt la pena, us ho asseguro!: La mujer loca, Juan José Millás, Seix Barral, 2014

«Alça la mà a tall de salutació i continua el seu camí. La pluja està per caure. Em quedo mirant com l’home es torna a dissoldre a l’interior de la boira. Nosaltres, els gossos, percebem les emanacions de colors que els cossos vius produeixen quan són víctimes d’una emoció forta. Sovint, els humans desprenen halos del verd de la por o del groc de la pena i alguna vegada també de tons menys corrents: el safrà de la felicitat o el turquesa dels èxtasis. Aquest, cansat, rebentat, engolit per l’opacitat opalina del camí, exhala, des del centre de l’esquena, un negre d’atzabeja, el color de la deriva i dels nàufrags, patrimoni de les natures incapaces de desfer-se de la seva memòria i del seu passat.»

Hi ha llibres que s’han escrit per no passar desapercebuts, i que et marquen. Aquest n’és un. Mouawad ja m’havia sorprès a les obres de teatre Incendis i Cels, però allí la direcció, interpretació i posada en escena contribuïen a deixar-me petrificada a la cadira del teatre, o això pensava jo. A Ànima ens enfrontem al text despullat. Hi ha el text. Hi som nosaltres. El text despullat. Que ens despulla. A cada capítol, a cada escena, i ens atrapa més i més en la brutalitat de la història.

«Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa».

Brutalitat sí, perquè Ànima és brutal. En tots els sentits. La novel·la. L’escriptura. La trama. Algunes escenes… M’ha fascinat i atrapat com feia temps que no em passava, aquesta novel·la plena de malsons. Començant per les veus narratives, ben atípiques, continuant per l’evolució del personatge principal i seguint per uns secundaris que hi tenen un pes d’allò més rellevant. No sabria dir-vos què m’ha fascinat més i em costa relatar-vos de quin tipus de novel·la us parlo perquè n’és moltes al mateix temps, defuig tòpics i classificacions; això sí, no és apte per a peraones cardíaques ni amants de la puresa.

«Una voràgine fabulosa que hibrida la poesia èpica, el ritual atàvic, l’aventura itinerant, el thriller d’acció, l’odissea trastornada, la faula màgica, el panteisme místic, el crit de ràbia, la salmòdia embogida, el deliri taquicàrdic i l’epopeia animista», diu Pere Antoni Pons al Diari Ara. Aquest breu comentari, que llegim a la faixa del llibre, ens dóna una idea de la complexitat d’Ànima, una novel·la de l’escriptor d’origen libanès Wadji Mouawad traduïda fantàsticament per Anna Casassas.

«[…] era evident que ja era morta, amb les mans aferrant la fulla, ram de flors sobre el ventre obert.»

Pel que fa a mi, us reconec que he tardat setmanes a poder escriure aquestes ratlles. I que després d’aquesta lectura estremidora i fascinant que fins i tot em va provocar malsons una nit, m’ha costat molt entrar en un altre llibre. Tal és l’empremta d’Ànima…

«Després de cada crit hi ha d’haver un silenci perquè se’n senti l’eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits».

La novel·la és plena d’imatges fascinants:

«Al cel hi havia foc. Panys sencers de vermells, de roses i de taronges fulguraven com brases en la claror de les acaballes del dia i es difractaven en la proximitat dels cims nevats. Impregnaven l’aire, setinaven les cares i envermellonaven el llac, la seva llosa d’aigua adormida. He corregut i m’hi he tirat. M’he deixat caure avall cap als abismes dels colors.»

«Han saquejat les tenebres i han tallat la nit a ganivetades amb els seus llums. Han enfonsat els peus a la terra amarada de pluja i neu fosa: homes, gossos i màquines, sortits del no-res per desplaçar les ombres dels arbres i estellar el silenci.»

de subtilitats estremidores:

«No la cridava, ni gemegava, amb prou feines ho sospirava, com un reflex de la vida de cada dia […] Léonie, m’agrada tant dir el teu nom, Léonie, i els llavis amb cada moviment fan néixer libèl·lules.»

«[…] amb els somnis llençats al bassal negre dels insomnis…»

de reflexions tallants:

«He vist germinar el seu pànic».

«Aquest home, si hagués pogut triar, hauria preferit lliurar el seu seny a la follia en comptes d’haver de ser mesurat en el seu dolor.»

«A les valls fondes del seu rostre, una ombra sagnava com un sisme submarí que esqueixava encara més el seu esguard turmentat.»

«Prefereixo ser Judes i tenir alguna cosa a trair, que debatre’m en el fang llefiscós de la tristor de les vostres vides ben fetes». Era un poeta. Ho volia tot, tot de seguida».

i de dolor, molt de dolor:

«Hi ha silencis pesants i silencis buits. El seu estava ple del que pensava».

«Si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’eco per ecografiar la cara del que ens fa patir?»

Una novel·la que, com les obres teatrals de Mouawad, beu d’una vida d’exili i  guerra: “Este es el laboratorio en el que me ha metido la vida, el del exilio, la guerra, las lenguas que no son tuyas. El exilio ha sido un lugar de un sufrimiento atroz, pero también paradójico. Me rompió en dos y, a la vez, me salvó la vida”, relata con temblor en la mirada.» ho explica en una fantàstica entrevista a El País.

«Li brollava groc de les parpelles mig closes. He bordat. Ha somrigut. Aleshores he sabut que aquest home, fa temps, i d’una manera que només sap ell, havia lligat el seu destí al de les bèsties.»

I si en voleu saber més, tan sols cal que entreu al web de Periscopi.

Ànima, Wadji Mouawad, Edicions del Periscopi, 2014.