Amb aquesta cita comença el segon llibre de la que s’ha venut com a trilogia de Mathias Malzieu. És una trilogia, sí? No he llegit encara el tercer llibre, Metamorfosi al cel, però no li veig jo massa correlació entre la primera obra, la Mecànica del cor i aquesta segona, l’ombra allargada de l’amor. Tan sols la intuïció que tenim diversos lectors i lectores que el petit Jack de la Mecànica és el monstre de l’ombra. I de dos elements que ja apareixien a la Mecànica del cor i tornem a trobar en aquesta obra, el rellotge i l’amor.

L’ombra allargada de l’amor és un d’aquests llibres que, al meu entendre, no deixa de sorprendre, per bé que no atrapa tothom per igual. Ben anclat en un món fantàstic i de conte, aquest cop la duresa del relat ens acompanya de principi a fi. La mort de la mare és el leit motif que porta el protagonista, Mathias, a desitjar entrar al món dels morts, de les ombres i els fantasmes. Des del primer dia de la defunció, se li apareix un gegant i li ofereix una ombra que l’haurà de protegir i ajudar. 

Es tracta d’una novel·la escrita, com la primera, en un llenguatge poètic que, malgrat tot, no ens endinsa en la història com passava en el primer llibre, penso. En aquest sentit, estic d’acord amb el comentari del bloc de El que llegeixo.Tot i així, la bellesa d’alguns passatges bé mereixen alguna cita: 

«Lisa llegeix dos poemes de la mare. Sembla un gerro ple d’aigua de llàgrimes. Veig com se li mouen les flors negres i verdes dels ulls, i sento espetegar les punxes que duu a la boca.»

«La cuina era el seu taller, l’antre dels perfums i les fumeres. Muntava la clara a punt de neu amb un moviment suau del canell, com si repiqués un timbal. Quan preparava creps, semblava un discjòquei fent jocs de mans amb els fogons encesos i la paella calenta, com si posés l’altra cara d’un disc. Potser cuinava discos comestibles o creps que es podien sentir en el meu vell menja-discos taronja. Com n’eren, de bones… sonaven «crrrepitísssimes». Cruixien i esquitxaven oli i el polsim de neu que hi posava! Cuinava amb neu, n’estic segur, coïa la neu, muntava les clares a punt de neu, els fabricava els ous, i hi dipositava els seus secrets. Hi confiava la història de la seva vida.»

«El cel sagna, la llum de la lluna irradia torrents elèctrics pel forat que han deixat els estels morts des de fa anys. El sacsejo, els estels cauen pertot infantant incendis i focs follets. Plouen estels, amics meus! Mireu-ho, ara el cel es transforma en un estel fugaç!» 

L’ombra allargada de l’amor, de Mathias Malzieu. Us el recomano? Doncs no sé massa què dir-vos… no tinc clar que la història faci justícia a la poètica del text… En tot cas, si el llegiu -o si l’heu llegit- m’agradaria que m’ho expliquessiu…

Per acabar, jo em quedo amb aquesta frase de Leslie M. Silko: «Ben poca cosa tindreu si aneu mancats de contes». Que llegiu i gaudiu dels contes!!

A La niña silencio gaudim d’un text curt, intens, tendrament i dolorosament preciós emmarcat en les fantasies gràfiques de Benjamin Lacombe que és, sense cap mena de dubte, un dels grans il·lustradors del moment. Us recomano, si teniu una estona per embadocar-vos davant l’ordinador, que entreu al seu web i us deixeu endur pels vídeos de youtube, per les portades dels contes, els articles del bloc… En tornarem a parlar aviat, al mots muts nats de Lacombe.

La niña silencio, un llibre per assaborir, per sentir dolorosament…